dimarts, 16 de gener de 2018

L'estranya llum de la malenconia

L‘homenatge
Autor: Xulio Ricardo Trigo
Edició: Columna, 2017
Pàgines: 304
ISBN: 9788466423021
Nota: ♥♥♥♥
PVP: 19,50€
Premi Néstor Luján de novel·la històrica 2017

De vegades la felicitat és el privilegi de
moments passats que continuen vivint en tu.


Avui us recomano una novel·la deliciosa, una història plena de llums i ombres, amb l'Art com a protagonista indiscutible.

Xulio Ricardo Trigo presenta una novel·la amb la que et capbusses a la Sitges més artística. Una vila envoltada d’una aura fascinant, potser per com la llum cau sobre el blanc de les seves cases i el blau del Mediterrani que la banya, potser per la bohèmia que artistes com Rusiñol, Casas i Utrillo van deixar impregnada als seus carrers i, naturalment als seus museus: el Cau Ferrat i el Palau Maricel. Resulta inevitable que t’abordi un desig irrefrenable de visitar-la.

L’autor recrea una trobada entre Utrillo i les vídues de Rusiñol i Casas amb un peculiar crític d’art, aparentment interessat en documentar-se per a un assaig sobre el moviment que van encapçalar aquestes tres figures del Modernisme català. Però des de bon principi, el lector es pregunta què amaga Carles Solé, què pretén organitzant aquesta vetllada. Sembla que la figura, sempre enigmàtica, de Júlia Peraire, amant i posteriorment esposa de Ramon Casas, desperta un especial interès en el crític, artífex de la trobada al Cau Ferrat, però, per quina raó? Quines són les seves vertaderes intencions?

La novel·la ofereix passatges excel·lents, com una apassionant conversa al voltant de la llum i la bellesa de les pintures dels immensos Casas i Rusiñol, que trasllada al lector al Cau Ferrat com si estigués seguint la trobada des d'un foradet a la paret o a través dels lluminosos finestrals de la casa sitgetana. L’estil de vida dels pintors al París més bohemi de 1900 i, profundes reflexions sobre la intuïció i la malenconia, sedueixen a un lector que es veu atrapat per l’art que destil·len les pàgines de L’homenatge.

Cal destacar, també, l’habilitat amb la que Trigo juga creuant persones reals amb personatges de ficció, com ara la Conxita, una meravella de caràcter magníficament dibuixat, amb tal profunditat que creus haver-la conegut de debò i acabada la novel·la, et sap greu perdre-li la pista, de fet, penso que la Conxita reclama un spin-off que explori amb més profunditat, el que s’intueix com una vida digna de ser novel·lada.

Xulio Ricardo Trigo (Betanzos, La Coruña, 1959) és escriptor i fotògraf. Ha publicat més d'una una dotzena de novel·les, entre les quals destaquen Les veus del Liceu, Després de l'oblitEls secrets de la reinaEl somni de Tàrraco o L'objectiu del crim. Ha guanyat premis com l'Ausiàs March, el Maria Mercè Marçal o el Miquel de Palol, entre d'altres. Col·laborador habitual dels mitjans, ha treballat a El TempsDiari de BarcelonaAvui o La Vanguardia. També ha publicat poesia, com autor i com a traductor. El temps que li deixa lliure la creació literària el dedica a la seva altra passió, la fotografia. En aquest camp ha fet exposicions individuals a Barcelona, Saragossa, Tarragona, Reus, Tortosa i un llarg etcètera.

Sílvia Cantos



dijous, 4 de gener de 2018

No deixis que el temps se t'escapi, estima!

Por encima de la lluvia
Autor: Víctor del Árbol
Edició: Destino, 2017
Pàgines: 512
ISBN: 9788423352654 
Nota: ♥♥♥♥
PVP: 20,90€

- ¿Por qué lees eso?
- Eso es un libro. Y lo que hay dentro se llama poesía.
- ¿Para qué necesitar leer esa idiotez? ¿Sirve para algo?
- Porque es una idiotez preciosa. Y porque no sirve para nada, y por eso sirve para todo.


Avui us recomano una novel·la magnífica, un relat sobre el difícil art d’estimar, que ens porta per Sevilla, Tarifa, Tànger i Malmö, en un fascinant viatge en l'espai i en el temps reconstruint diverses històries.

Por encima de la lluvia arrenca amb un pròleg terroríficament angoixant. L'autor fa gala del seu excel·lent dot narratiu, descrivint amb una habilitat impecable una escena que deixa força interrogants, que s’aniran resolent més endavant. Al llarg de les pàgines es desgranen diferents trames que amb gran mestratge s’entrecreuen sorprenent i meravellant al lector.

Un dels punts més forts de la novel·la és, sens dubte, l’exquisida creació dels personatges. El pes de la història recau en tres caràcters. En Miguel, un home que acumula un passat pesant com una llosa sobre les espatlles, amb una mare que va embogir literalment per amor, amb una filla per a la qui no vol ser una càrrega, una vida dura il·luminada per un fugaç amor clandestí, que tot i la seva brevetat, l'acompanyarà tota la vida. L’Helena, una dona forta, feta a sí mateixa, decidida a viure el temps que li queda amb intensitat i mostrant una imatge lleugerament distant, que no és més que una cuirassa per protegir-se dels estralls que ha acumulat amb els anys. I la Yasmina, protegida d’un mafiós, que ha de conviure amb un avi que la odia pel sol fet de ser filla del seu pare, un gendre que va portar la vergonya a la família. Així mateix, la noia paga una terrible penitència a causa d'aquest progenitor. També hi ha secundaris de luxe, com el Marqués, un personatge d'allò més pintoresc o Gövan, un sots comissari de policia molt ambiciós.

L’amor en totes les seves dimensions, són l’eix central de la novel·la. Un llibre en el que els personatges estimen, amb tot el cor, amb passió, amb ràbia, fins i tot, amb desdeny. Amor paternal, amor encès, amor punyent, amor platònic i amor que esdevé odi. Emocions primàries, ben conegudes per tothom, profundament ben tractades per Víctor del Árbol, eleven Por encima de la lluvia a la categoria de novel·la imprescindible.

Però hi ha més, l’alzheimer i els seus terribles efectes en la vida d’aquells qui la pateixen i també els seus familiars. La vellesa com a càrrega, ens estimem els nostres avis, però en ocasions ens costa assumir-ne la responsabilitat. Una visió allunyada de la sovint idealitzada Suècia posa una nota de gènere negre a la història. I, el drama de les famílies que busquen els seus morts, protagonitza un moment emotiu i especial en el marc del Valle de los Caídos.

Víctor del Árbol (Barcelona, 1968) mosso d’esquadra des de 1992 fins a 2012, va cursar estudis d’Història a la Universitat de Barcelona i va col·laborar com a locutor a Catalunya Sense Barreres (Ràdio Estel, Once). És autor de les novel·les El peso de los muertos (Editorial Castalia, Premio Tios de Novela 2006), El abismo de los sueños (inèdita, finalista del XIII Premio Fernando Lara 2008) i La tristeza del samurái (Editorial Alrevés, Prix du Polar Européen 2012), traduïda a una desena de llengües i bestseller a França. Les seves últimes obres són Respirar por la herida (Editorial Alrevés, finalista en el Festival Internacional de Cinema Negre de Beaune 2014 a la millor novel·la estrangera), Un millón de gotas (Ediciones Destino, guanyadora el 2015 del Grand Prix de Littérature Policière i premiada com a millor novel·la policial estrangera per el Magazine Lire) i La víspera de casi todo (Premi Nadal 2016). Recentment ha estat distingit com a Cavaller de les Lletres i les Arts per l’Acadèmia francesa.

Llegeix les primeres pàgines


Sílvia Cantos

dilluns, 18 de desembre de 2017

Que l'amor no et punxi!

Cor de cactus i altres formes d’estimar
Autor: Anna Manso
Edició: Cruïlla, 2017
Pàgines: 248
ISBN: 9788466143578
Edat: A partir de 12 anys
Nota: ©©©©©
Preu: 9,95€

Com m'hauria agradat poder xiuxiuejar-los a cau d'orella quatre veritats: que els humans podem arribar a ser molt ximples, i que dels problemes i dels malentesos cal parlar-ne o es podreixen.

Avui us recomano una novel·la genial per a joves lectors, fresca, ben escrita i plena de música, amb una veu narrativa sincera, desenfadada i descarada que interpel·la directament al lector.

De seguida que vaig tenir coneixement d’aquesta novel·la, vaig capbussar-m’hi i, amb gran alegria vaig confirmar, una vegada més, que llegir a Anna Manso, sempre és un encert. La novel·la arrenca amb tota una declaració d'intencions per part de l'autora, diu: «El més probable és que et preguntis qui coi sóc per parlar-te com et parlo. Molt fàcil, sóc l'escriptora. I aquesta vegada no em limitaré a explicar el que passa de forma discreta com he fet tantes vegades. No seré la típica tercera persona del singular neutra i gens molesta. Ni parlar-ne. No em dona la gana. Jo vull ficar cullerada, explicar-ho tot a la meva manera, com fem els escriptors, però sense màscara. Quan escrius ets la que mana, la que decideix sense consultar ningú, la reina del mano. I penso aprofitar-ho.» M’encanta aquesta manera d’intervenir en la narració, dirigint-se en primera persona al lector i, especialment, la manera tan directa i divertida.


Cor de cactus és una història que atrapa des de la primera pàgina, pel seu to distès, per el ganxo dels temes que toca: l’amistat, la música i les relacions i, per l’impecable saber narrar de l’autora. L’Anna acostuma a tocar temes de caire social en els seus llibres, i aquesta no és una excepció. El masclisme en les relacions adolescents i els prejudicis són la base d’aquesta història, una història que sona, doncs la música és gairebé un personatge més de la trama, mercès a la passió de la protagonista com a PD (punxadiscos). La mala combinació que fan amistat i distància i la tossuderia que ens porta a perseguir un somni faran que els lectors se sentin fàcilment identificats amb els personatges de la història.

Anna Manso (Barcelona, 1969).  Escriptora i guionista, des de l’any 1996 ha escrit guions per a programes infantils (Barri Sèsam, Super3, Mic, Una mà de contes), programes d’entreteniment i sèries (El joc de viure, El cor de la ciutat, Mar de fons, Ventdelplà, KMM, 39+1, Com si fos ahir). Com a escriptora té més de quaranta títols publicats de literatura infantil i juvenil a diferents editorials, com ara les col·leccions N.O.R.M.A.L. i Quin fàstic de fama! Guanyadora del Premi Atrapallibres 2016 (categoria 9 anys) amb el llibre Amics monstruosos, i del Premi Gran Angular 2008 amb l’obra Canelons freds i repetint l'any 2016 amb Allò de l'avi, també ha estat finalista del premi Protagonista Jove 2012 i del premi Atrapallibres 2015. També és l’autora de la columna periodística i el llibre La pitjor mare del món i de l’obra de teatre adreçada al públic familiar Perduts a la Viquipèdia, estrenada al Grec Festival 2014.

Ara que s’acosten dies per fer regals, no oblideu que un bon llibre sempre us farà quedar bé. Sovint se’ns fa difícil encertar la tria per als joves, doncs ja us dic ara que si regaleu Cor de cactus, triomfareu i recordeu que la vida es un carnaval!

Sílvia Cantos 

divendres, 24 de novembre de 2017

Una pissarra amb potes

El meu pare és una pissarra
Autor: Jaume Cela
Il·lustrador: Montse Español
Edició: Barcanova, 2017
Pàgines: 80
ISBN: 9788448942885
Edat: De 7 a 11 anys
Nota: ♥♥♥♥
Preu: 11,5€
Premi de Literatura Infantil Barcanova


Mirar el seu cos és com passejar-te per un museu ple de pintures, de dibuixos.
Perquè el meu pare…
El meu pare té la pell tatuada.
Cada tatuatge és una historia. O té una historia.


Avui us recomano un llibre per lectors infantils, d’entre 7 i 11 anys, una història entranyable i bonica que ens explica el seu protagonista: en Pep, ens diu que el seu pare té la pell tatuada; darrere de cada dibuix hi ha una història que vol portar sempre amb ell.

M’ha encantat descobrir aquest llibre, per diverses raons, en primer lloc perquè és una història molt ben escrita, no endebades Jaume Cela és un autor més que consolidat amb una trajectòria impecable en el món de la literatura infantil i juvenil. Escriptor, pedagog i mestre, l'any 2008 va rebre la creu de Sant Jordi. Habitualment col·labora en premsa i en revistes de pedagogia. A més a més, tracta un tema que sembla m’ha resultat interessant, el món dels tatuatges, vist des de la mirada d’un nen. Us explicaré una anècdota al respecte, fa un parell d’anys, a la biblioteca on treballo, vam tenir una exposició del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil que parlava de les emocions i vam fer visites amb les escoles de Vilassar de Mar, doncs en una de les visites, parlant de la por, un nen va dir que a ell li feien por les persones que anaven tatuades. Davant d’aquella afirmació, li vaig llançar una pregunta, li vaig demanar si jo li feia por, ell amb cara de sorpresa i d’estar pensant que li feia una pregunta moooolt estranya, em va contestar que no, més ben dit, un rotund NO! Aleshores li vaig dir i si et digués que jo porto tres tatuatges... Pobret, quina cara d’al·lucinat, em va fer molta gràcia i em va anar de meravella per parlar amb ells dels estereotips i de les odioses idees preconcebudes tan enquistades en la nostra societat.

Entendreu doncs, perquè em va agradar tant trobar-me amb aquest llibre, en el qual el seu protagonista ens presenta al seu pare com a una pissarra amb potes, una persona normal i corrent que ha decidit imprimir algunes imatges al seu cos, imatges que tenen un significat i això és una cosa sobre la que val la pena reflexionar. Moltes de les persones que conec i m’hi incloc jo mateixa, portem tatuatges que tenen un sentit, no són gratuïts. És el cas també del Pol, el pare del protagonista, ell ens explica les històries que amaguen els tatuatges i he de dir que són precioses, per exemple, el drac inspirat per l’àvia és d’una dolçor immensa i mostra la sensibilitat que  caracteritza moltes de persones que van tatuades, que reflecteixen amb els seus dibuixos, moments, vivències o records que els han marcat en algun moment de la seva vida.

Cal destacar la bona feina de Montse Español donant vida a la història. Els personatges i les escenes que reprodueix estan dotades de vida, amb una paleta de tons alegres i un estil desenfadat que resulta molt atractiu. Penso que conjuguen de meravella amb el text de Cela, riques amb detalls que, en ocasions, aporten informació extra que permeten una nova lectura de la història.

Per tot plegat, penso que aquest és un llibre bonic, entranyable i original, que es troba a l’ordre del dia i amb el que potser alguns nens i nenes poden descobrir les històries que amaguen els tatuatges de persones properes a ells.

Comença a llegir aquí


Sílvia Cantos

divendres, 10 de novembre de 2017

La felicitat era una Olivetti

La nit abans
Autor: Bea Cabezas
Edició: Rosa dels Vents, 2017
Pàgines: 272
ISBN:  9788416430963
Nota: ♥♥♥♥
Preu: 16,90€

Li havia tocat ser dona i només ella podia lluitar per ella.
Una entre tants, entre molts, entre tots.

Avui us recomano una novel·la que tot i transcórrer als anys seixanta, té múltiples paral·lelismes amb l’actualitat. La història d’una noia que persegueix el seu somni de ser periodista malgrat els molts inconvenients que troba pel camí.

L'estereotip de dona als anys seixanta, o el que és el mateix, una figura estranya en un món d'homes, que sovint patia un assetjament laboral i en altres àmbits de la vida, tan acceptat socialment, que rebel·lar-s’hi constituïa una autèntica gosadia. Un homenatge a María Luz Morales i Joana Biarnés, sens dubte, pioneres en el món del periodisme. Els lligams afectuosos entre germanes, un teixit de complicitats i rivalitats. Un magnífic tractament del dia a dia del periodista, amb les seves alegries i decepcions, un món que l’autora coneix de primera mà. L’amor, els somnis, l’espionatge polític, els desitjos impossibles. La nit abans és tot això i molt més.

Tot i tenir una clara protagonista, l’Anna, com a tota bona novel·la, trobem altres històries i personatges, per exemple, la relació clandestina d'en Robert i la Júlia, tràgicament bonica. La mateixa germana de la protagonista, té una història per explicar. L’aportació de píndoles de realitat dota la novel·la de gran versemblança, un moment que em va agradar especialment, és el que ens presentes part dels integrants dels Sírex en plena creació artística o, el que sens dubte va ser una de les grans notícies de l’època, el primer, i únic, concert dels Beatles a Barcelona, un esdeveniment que la censura no acabava d'aprovar, mostra d'això, l'actuació dels grisos.

Llegint aquesta novel·la resulta sorprenent, adonar-se que en massa aspectes, sembla que seguim ancorats als anys seixanta i ens recorda, la valentia de dones que, com l’Anna, van defensar els seus drets i les seves idees, aconseguint obrir unes portes, que avui, cal seguir falcant a fi que no se’ns tanquin novament. Una novel·la que s’escolta, essencialment amb la banda de Liverpool, però també amb altres icones de l’època, com van ser els Mustang o els Sírex. Llegiu-la, escolteu-la però sobretot, gaudiu-la!

Bea Cabezas (Barcelona, 1976) resident actualment a Los Ángeles. És llicenciada en Periodisme. Ha completat la formació literària vinculada al món del teatre a la Sala Beckett i amb els cursos de l’Obrador Internacional de Dramatúrgia. El 2008 va publicar la seva primera novel·la, El monestir de les ombres. La segona obra, La ciutat vertical, sobre la Nova York de principis del segle XX, va guanyar el premi Carlemany l’any 2010 i tres anys després va arribar la tercera, Emprenyades. 

Fes-ne un tastet aquí

Sílvia Cantos

divendres, 3 de novembre de 2017

Amb traç ferm i delicats matisos

La mirada de la sargantana
Autor: Roger Bastida
Edició: Columna, 2017
Pàgines: 304
ISBN:  9788466422857
Nota: ♥♥♥♥
Preu: 18,00€

Tenia una mirada penetrant, fins i tot salvatge. No era la mirada d’una venedora de loteria. En Ramon sentia que era la mirada d’una dona i de moltes dones alhora: d’una dona efímera, potser una fetillera o una aloja; d’una dona terrenal, feta de fusta i d’ambre; d’una dona calenta, amb la pell de sorra i els ulls de carbó encès; d’una dona freda, amb el coll tallat en alabastre i les mans de neu.

Avui us recomano una història preciosa, el relat ficcionat de la vida d’un dels exponents de la pintura catalana, Ramon Casas, i la seva imprescindible musa, Júlia Peraire. Amb traç ferm i delicats matisos, una obra digna d'evocar el gran pintor català.

Barcelona, 1905. Ramon Casas, el pintor més sol·licitat del país, coneix la Júlia, una jove venedora de loteria de la plaça de Catalunya. Tot i que pertanyen a mons oposats, l’artista se sent fascinat per la bellesa i el caràcter de la Júlia des del primer moment. Júlia és molt més, de fet ho serà pràcticament tot per al pintor. Una història d’amor amb un camí ple de traves, que els dos amants van superar amb passió i abanderats per un sentiment de llibertat.

Roger Bastida sorprèn debutant amb una novel·la magníficament trenada. Desenvolupada amb elegància i ritme, aconsegueix capbussar al lector dins la història. La manera com fa parlar als personatges, amb col·loquialismes i barbarismes atorga un extra de versemblança a la història. També hi ajuda el conjugar fets i persones reals dins la trama, com l'aixecada del castell de Marivent, que acabaria sent un dels museus de referència, o l’amistat de Ramon Casas i Santiago Rusiñol i Manuel Utrillo.

Un dels ponts forts d’aquesta novel·la és el tractament de l'art, les cites d'obres i autors, així com les acurades descripcions d'algunes pintures deixen veure la formació artística de l'autor, però a més tenen l'efecte màgic de donar relleu a les pintures de Casas, fins al punt que al teu cap la Júlia immortalitzada per el pintor surt del quadre i la veus mirant-se davant el mirall convertida en tota una sevillana, sensacional. En Roger sap de què parla i ho fa realment bé. Llegir aquesta novel·la és fer un viatge que et porta a una pinacoteca dedicada a Ramon Casas, on es va perfilant la història d’amor entre el pintor i una dona amb un caràcter de foc, amb un desengany al cor i un ímpetu de foc als ulls.

Tot i ficcionar-la, l’autor aconsegueix que ens creiem la vida d'en Ramon i la Júlia. Una relació que va ser com una rosa: preciosa, delicada i amorosa però alhora espinosa i punxant, ja que l'amor sincer que la parella es professava no era ben entès per els qui els envoltaven, excepte alguns amics del pintor, persones més lliberals i de ment oberta. Els orígens tan divergents que tenien van ser una pedra en el seu camí vital, que ells, però, van saber evitar. 

Roger Bastida (L'Hospitalet de Llobregat, 1990) és llicenciat en Història de l’Art i té un màster en Gestió del Patrimoni Cultural i un màster en Formació del Professorat. Ha treballat com a educador i guia en diversos museus i centres culturals de Barcelona. Ha fet de comissari en una exposició sobre patrimoni noucentista per al Museu de l'Hospitalet i també ha estat professor d'Història de l'Art a l'Ateneu de la mateixa ciutat. Darrerament ha estat l'assessor històric de la tv movie de TVE La princesa Paca. Especialista en Modernisme i Noucentisme, La mirada de la sargantana és la seva primera novel·la.

Fes-ne un tastet aquí

Sílvia Cantos

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Sobre l'art d'escoltar amb sinceritat


Si tu m’escoltes
Autor: Coia Valls
Edició: Comanegra, 2017
Pàgines: 134
ISBN: 9788416605958
Nota: ♥♥♥♥
Preu: 14,50€


És important mirar als ulls de l'interlocutor i observar-ne les reaccions,
deixar que parli, escoltar. Escoltar de veritat.


Avui us recomano una lectura inspiradora, sobre una capacitat natural, però sovint poc explotada, de les persones: l’empatia. Una història emocionant que convida a la reflexió.

Aquesta és possiblement l'obra més personal de Coia Valls, una autora a qui admiro molt. Amb Si tu m’escoltes es desmarca del seu estil habitual de novel·la de ficció històrica, amb títols com ara La cuinera, Amor prohibit, Ethèria o Les torres del cel, per sumar-se a la col·lecció Emocions de l’editorial Comanegra amb un relat sobre l'empatia que diu moltíssim amb una exquisida brevetat.

En John Cavage, prototip de triomfador americà, veu tot d’un plegat com la seva vida còmoda i plaent dona un tomb de cent vuitanta graus. Obligat a acceptar una feina que no el convenç s’adonarà que li manquen algunes actituds per sortir-se en la nova empresa professional, que sorprenentment aplicades a altres aspectes de la seva vida, ajudaran a que tot flueixi amb millor sintonia. El rol de la dona als anys cinquanta, sorpreses inesperades i molta emoció recollides en un petit gran llibre.

D’entrada m’agradaria destacar el subtítol del llibre, la seva presentació completa seria: Si tu m’escoltes. Quan posar-se al lloc de l'altre és la solució. I és que sense cap mena de dubte, saber fer això, posar-se en el lloc de l’altre, ser empàtic, no és gens senzill però això sí, ens atorga una qualitat com a persona, indiscutible. El relat que contenen aquestes pàgines, ens permet reflexionar i plantejar-nos actituds que potser, en ocasions, ens passen per alt i poden fer-nos millor persones.

M’agradaria deixar una cosa clara, aquesta proposta, no és un llibre d’autoajuda, és una novel·la, una història de ficció, però sí que conté un relat amb molta filosofia, amb uns pensaments i unes accions que en un món com el nostre, que va tan ràpid, sota l’imperatiu del no tinc temps, crec sincerament que són molt necessaris. Un llibre per tenir a prop. Per llegir i rellegir i, sobretot, per recordar-nos la nostra humanitat.

Em quedo, amb un primer missatge ‘Escoltar és un art i, com qualsevol art, requereix un aprenentatge’ i jo afegeixo la vida és molt llarga i sempre s’està a temps d’aprendre, no hi esteu d’acord?

Coia Valls (Reus, 1960) és professora d'educació especial, logopeda, actriu i novel·lista d'èxit. Una autora que estimem i de la que ja us hem parlat anteriorment en aquest bloc. Les seves obres han estat traduïdes a l'italià i al portuguès. Per a ella, els textos són una partitura pensada per ser tocada amb violí, i aquesta promet ser la seva melodia més íntima de les interpretades fins al moment

Fes-ne un tastet aquí


Sílvia Cantos